Por petición popular, traigo aquí el texto que Jordi Botella (escritor, poeta, músico, profesor y, desde ahora, amigo de la causa) leyó en la presentación del CD el pasado 9 de noviembre en la Casa de la Cultura. Perdonad el subidón de ego:
TAL COMO ERAMOS (JLARA)
“He vist el més grans esperits de la meua generació destruïts per la bogeria, famolencs, histèrics nus/arrossegant-se de matinada pels carrers dels negres .../ pobres i trencats, pudents i beguts es reunien a fumar dempeus en la foscor sobrenatural dels apartaments, fluctuant sobre les teulades de les ciutats contemplant el jazz.../ i passaren per les universitats amb els seus ulls lúcids.../ i foren expulsats de les acadèmies..”.
Així comença el llarg poema “Bram” d’Allen Ginsberg aparegut ara fa cinquanta anys per a batejar amb la paraula “beatnik” tota una generació que a la societat opulenta i panxacontenta nordamericana de la meitat del segle passat plantejava una visió crítica i deslluïda.
No és la meua intenció fer arqueologia cultural perquè el motiu que hui ens convoca ací no és cap evocació d’un passat ídil.lic del rock amb jupes de cuir, rodamons d’autopista ni àngels caiguts, sinó un fet present : el disc de Jesús Lara “Tal com éramos”. Però dubte que es puga entendre aquesta aportació del nostre músic després del seu últim disc “Alquímia doméstica” si no el situem en un corrent, en una actitud que forma part de la llarga història del rock.
Perquè JL és un home de rock, una etiqueta que m’és difícil d’explicar sinó barrege elements indestriables com són el vitalisme ciclotímic propi d’un atleta de la vida, amb la destral d’una guitarra Fender Stratocaster; la lírica del món més immediat amb l’energia davant d’un dia amb més de 24 hores; l’atmosfera de l’orgue Hammond amb el desengany d’una maduresa que no renuncia a la innocència; la secció de vent plena del ressò anímic dels cantants negres amb l’esperit gamberro dels Tequila del magistral “vamos a tocar un rock n’roll en la plaza del pueblo”; la veu àcida del Dylan jove que semblava un gat miolant contra el destí amb la presència tel.lúrica de Van Morrison, el lleó de Belfast, quan planta cara a la vida.
“Plantar cara a la vida”, vers d’Ovidi Montllor, ve a ser, crec, l’himne del rock: noblesa i coratge davant les galtades, la solidaritat del grup i la pròpia llibertat davant la decisió final, viure a cor obert sense subterfugis confiant sempre que contra el pessimisme de la raó sempre acabarà guanyant l’optimisme de la voluntat. El rock sempre creu que els bons acabaran vencent els cínics, els espavilats i els estafadors ara i fa cinquanta anys.
La meua opinió no és neutral. No he pogut evitar totes aquestes impressions caòtiques perquè considere que JL forma part d’un fil, de la més pura tradició del rock, que salta llengües i fronteres i que està més enllà d’un fenomen musical.
El rock de JL no és un projecte per cap “Operación triunfo”, ni ganes. Tampoc anem a etiquetar l’adscripció del músic alcoià a un “producte” subjecte al mercantilisme d’un aparador de Mercadona: per ací el pop lànguid, més enllà la parafernàlia del heavy metal, a l’esquerra els cantautors amb ínfules de predicadors i a la dreta el taca-taca dels lolailo. Atenció, hui ha han eixit les ofertes de la setmana: bacalao tunejat d’Alaska y los Pegamoides, Bisbal en la sopa; caldo recalfat de Fórmula Quinta i, per últim, en la secció de xarcuteria, a preus competitius per a l’economia familiar, la cansalada entreverada de Madonna, el llomello de Shakira, i la botifarra d’Enrique Iglesias.
La meua opinió no és neutral, més bé és tendenciosa, parcial i, per tant, vaig a favor de Jesús Lara. Per una raó: jo també vaig ser fa un temps dels que com diu en una cançó “puta del rock.” “cruzamos la meseta por cincuenta mil pesetas ..”. Jo també formava part de la “segunda división del rock” tocant damunt remolques agrícoles en places dels pobles i barris perifèrics.
No vull que vegeu en aquestes paraules un exercici de nostàlgia : en el rock les batalles es viuen cada dia. I jo encara no he venut en cap saldo la meua Fender Stratocaster, però sobretot no he venut a cap preu l’esperit que traspua el disc de JL: sense artilugis ni trampes, amb l’aportació justa del wua-wua, sense cap excés exhibicionista per part dels solistes, ni narcisisme del propi Jesús Lara; sense pretensions de pronunciar homilies ni practicar el trist exercici de la psicoteràpia, a pesar de ser un excel.lent lletrista capaç de cohesionar en el miracle d’una cançó la precisió dels versos i el vertigen de la melodia. Cosa ben difícil, peró que en temes com “Proyecto de primavera” o “Gusanos de luz” ho demostra amb escreix.
No voldria acabar aquesta presentació sense subratllar la capacitat, pròpia d’home de rock d’aglutinar en el seu projecte un planter magnífic de creadors. En aquest sentit sorprén la coherència que JL ha mantingut des de fa anys mantenint el seu treball amb la “D Generación”, grup de músics que aporta so propi a les peces de l’autor. També sorprén, en la millor tradició dels grans músics, la invitació a participar en aquest “projecte” a poetes com Jordi Segura que dóna origen a la cançó “Retratos de ti” o el pintor Jordi Vila que ha simbolitzat en el seu llenç “Dalt vila” un laberint on conflueixen totes les pulsions .
En aquest sentit JL forma part de la tradició del rock en esdevenir un “líder”, capacitat que demostra a l’hora d’assumir responsabilitats com el jugador de futbol que carrega l’equip a la seua esquena i tira endavant cap a la porteria contrària. Quan al començament citava els versos d’un poema de fa cinquanta anys, més que oferir una cita culturalista el que volia era insistir en què JL forma part de la tradició del rock per coherència, decisió i, sobretot, per la capacitat de sofriment pròpia del corredor de fons, mentalitzat a superar les pistes enfangades de les modes, les pujades i baixades de les cotitzacions de la borsa musical i atendre només al propi ritme.
